Més poesia que m’agrada

Les dunes em cremen el fred dels llavis

quan la destral mulla la llum dels focus.

Senyals de fars, i la mirada em fot

flames de les pestanyes a la cara.

Tens la mirada rara, com d'almívar,

quan em mires. Ets els ulls que em dibuixen,

respiro vidres quan em respires,

et trobo l'alè al quer de les cuixes.

Sóc perquè m'enfoques. Ets perquè em respires.

Adam Manyé. Finta (Edicions 62 – Empúries, 2003) 

[@more@]

Tweet