Dels qui dormen amb mi,
qui s'empolvora amb magnesi,
qui diu la lletania dels turmells,
de les mans i la sola de cuir,
qui dóna els òvuls obrint-se
en un anunci per paraules,
qui n'és el receptacle,
qui fa aquesta sinapsi
i enllesteix la contorsió,
qui lloga el cos i la xarxa,
qui vessa l'endorfina,
qui, dels qui dormen amb mi,
que mig es mata,
qui qüestiona la rellevància
de la fi, el traçat de l'electro
al sismògraf del llit,
qui, que no surt als mapes,
tampoc, ni a la grafia
que la humitat treu al sostre
d'on bascula aquest trapezi
i el si caic no caic,
i es dóna a un cos estrany
amb la mateixa obscenitat
amb què els dits avesats
d'alguna funcionària
clouran, com callen els sexes,
els ulls dels meus morts?
JOAN DURAN. Domèstica veritat (Pagès, 2007)
[@more@]
