Entrevista a Josep Murgades

Avui surt publicada, al Diari de Tarragona, l'entrevista que vaig fer a Josep Murgades (catedràtic de Filologia Catalana a la UB, estudiós del Noucentisme i traductor de l'alemany). Misteriosament, una de les preguntes no apareix enlloc. Una llàstima, ja que la resposta de Murgades em sembla molt interessant:
 

Argots, jocs de paraules, connotacions, frases fetes. Són molts els esculls amb què ensopeguen els traductors. A partir de la seva experiència, quins diria que són els més difícils de traduir? Pot explicar-nos algun cas particularment enrevessat?

Els “esculls” enumerats en aquesta pregunta, certament, ho són. Però formen part tots ells de la gimnàstica mental implacable a què obliga tota traducció, especialment si és literària, i sempre hi ha maneres més o menys plausibles de sortir-se’n. Hi ha d’altres casos, tanmateix, que posen més a prova el traductor, perquè el confronten com pocs amb la seva irresoluble solitud. Vegem-ne dos exemples, extrets de Kafka. L’un és al començament de la seva narració “El fogoner” (esdevinguda després el primer capítol de la novel·la inacabada America). El jove protagonista està entrant amb vaixell a la badia de Nova York, on hi ha l’estàtua de la llibertat brandant l’“espasa” (Schwert, en l’original alemany). És evidentment un lapsus de l’autor. Però, què fas?: esmenar-li la plana i traduir per “torxa”, que és, com tothom sap, allò que alça amb el puny la tal estàtua? O bé traduir literalment el que es llegeix al text, a risc que el lector ho consideri un error imputable al traductor i passi ja a malfiar-se de la competència de tot el teu treball? (El recurs a la nota aclaridora a peu de plana té l’inconvenient de trencar la màgia del discurs literari i presentar el traductor com un repel·lent que li dóna lliçons a l’autor). Segon cas. Kafka, com era habitual en l’alemany del sud, en lloc del mot genuí Bürgersteig, diu i escriu el gal·licisme Trottoir. Barbarisme per barbarisme, penses; i tradueixes per “acera” en lloc de per “vorera”. Ara: qui se n’adona, en una llengua com la nostra, d’una tal distinció? I si se n’adona: no tendirà més aviat a creure que et serveixes del tal castellanisme, bé per descuit, bé perquè t’has decidit a incorporar-te a les files dels teòrics i dels practicants del catanyol o català light?
 

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Entrevista a Josep Murgades

Avui surt publicada, al Diari de Tarragona, l'entrevista que vaig fer a Josep Murgades (catedràtic de Filologia Catalana a la UB, estudiós del Noucentisme i traductor de l'alemany). Misteriosament, una de les preguntes no apareix enlloc. Una llàstima, ja que la resposta de Murgades em sembla d'allò més interessant:
 

Argots, jocs de paraules, connotacions, frases fetes. Són molts els esculls amb què ensopeguen els traductors. A partir de la seva experiència, quins diria que són els més difícils de traduir? Pot explicar-nos algun cas particularment enrevessat?

Els “esculls” enumerats en aquesta pregunta, certament, ho són. Però formen part tots ells de la gimnàstica mental implacable a què obliga tota traducció, especialment si és literària, i sempre hi ha maneres més o menys plausibles de sortir-se’n. Hi ha d’altres casos, tanmateix, que posen més a prova el traductor, perquè el confronten com pocs amb la seva irresoluble solitud. Vegem-ne dos exemples, extrets de Kafka. L’un és al començament de la seva narració “El fogoner” (esdevinguda després el primer capítol de la novel·la inacabada America). El jove protagonista està entrant amb vaixell a la badia de Nova York, on hi ha l’estàtua de la llibertat brandant l’“espasa” (Schwert, en l’original alemany). És evidentment un lapsus de l’autor. Però, què fas?: esmenar-li la plana i traduir per “torxa”, que és, com tothom sap, allò que alça amb el puny la tal estàtua? O bé traduir literalment el que es llegeix al text, a risc que el lector ho consideri un error imputable al traductor i passi ja a malfiar-se de la competència de tot el teu treball? (El recurs a la nota aclaridora a peu de plana té l’inconvenient de trencar la màgia del discurs literari i presentar el traductor com un repel·lent que li dóna lliçons a l’autor). Segon cas. Kafka, com era habitual en l’alemany del sud, en lloc del mot genuí Bürgersteig, diu i escriu el gal·licisme Trottoir. Barbarisme per barbarisme, penses; i tradueixes per “acera” en lloc de per “vorera”. Ara: qui se n’adona, en una llengua com la nostra, d’una tal distinció? I si se n’adona: no tendirà més aviat a creure que et serveixes del tal castellanisme, bé per descuit, bé perquè t’has decidit a incorporar-te a les files dels teòrics i dels practicants del catanyol o català light?
 

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.