El món està ple de paralítics que viuen en la contemplació, delectant-se en la seua immobilitat, sense saber que podrien volar sense ales, com tu i jo, Gabriel, si no tingueren tanta por al patiment. I tenen por, Gabriel i dormen, dormen, volen ser estàtues de pedra, paralítics que no riuen ni ploren, Gabriel.
Júlia Zabala
[@more@]
