El sobrenatural alípede,
voltat de tremolencs ulls de peix,
tancava el mot en la regió abissal.
El seu descens exposat a tots els vidres
refeia transparències ignotes. I va parlar
i el relat fou i no fou, i el seu timbre feria
xisclat pel bec vermell de les gavines
que l'engolien putrefacte. La carn de les roses
es consumia al seu voltant,
i no era el que parlava senzillament dalt del cavall,
venia de més lluny,
d'una improvisació encara misteriosa.
I tenia memòria de la bellesa blanca
i del valor deixat al peu de la muntanya.
I després plorà perquè ulcerava l'aigua
i no podia comprendre com li sagnaven les paraules.
El seu temps es va fer cercles
que fragmentaven el cLos de la natura.
Perquè vam queixar-nos dels seus enigmes,
va fermar els llavis i desaparegué.
SUSANNA RAFART. Pou de glaç (Proa, 2002)
[@more@]
