Més poesia que m’agrada (2)

El sobrenatural alípede,

voltat de tremolencs ulls de peix,

tancava el mot en la regió abissal.

El seu descens exposat a tots els vidres

refeia transparències ignotes. I va parlar

i el relat fou i no fou, i el seu timbre feria

xisclat pel bec vermell de les gavines

que l'engolien putrefacte. La carn de les roses

es consumia al seu voltant,

i no era el que parlava senzillament dalt del cavall,

venia de més lluny,

d'una improvisació encara misteriosa.

I tenia memòria de la bellesa blanca

i del valor deixat al peu de la muntanya.

I després plorà perquè ulcerava l'aigua

i no podia comprendre com li sagnaven les paraules.

El seu temps es va fer cercles

que fragmentaven el cLos de la natura.

 

Perquè vam queixar-nos dels seus enigmes,

va fermar els llavis i desaparegué.

 

SUSANNA RAFART. Pou de glaç (Proa, 2002)

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.