Al meu col·legi hi havia un professor d'anglès nord-americà. Segons el nostre criteri adolescent, Mr. C. era diguem-ne poc convencional. I ho era, crèiem aleshores, pel seu accent quan parlava en castellà, pel vocabulari rebuscat que feia servir sovint o pel seu aspecte i tarannà de militar retirat (ja que es deia que havia participat en la Guerra de Corea). Tots recordem anècdotes de les seves classes. El que no sé si recordaran els meus excompanys és tot el que ens va ensenyar. Però no em refereixo pas a l'anglès. Em refereixo als textos i les cançons que ens portava. I és que a Mr. C. li agradava sortir-se de la ruta marcada pel llibre de text i ens obsequiava amb petites joies literàries i musicals. Així vaig descobrir autors de la talla de Faulkner, Stephen Crane o H. G. Wells. Així vaig conèixer artistes com Bob Dylan, Kenny Rogers o Don McLean. Així va començar -n'estic convençut- la meva passió per la literatura. Yeah, music saved my mortal soul.
Per sort, mai no he perdut el contacte amb Mr. C. De vegades hi ensopego pel carrer i de tant en tant intercanviem correus electrònics. Parlant amb ell, m'he adonat que aquell poc-convencionalisme de què feia gala a l'escola era, en realitat, un símptoma de la seva enorme cultura. Amb el pas del temps, m'he adonat que Mr. C. és un home excepcional amb el qual pots passar-te hores conversant sobre qualsevol tema. M'ha costat, però ara ja sé qui és realment: un veritable professor, algú que et continua ensenyant més enllà de les aules i dels anys.
[@more@]
