Fa uns quants anys vaig escriure un conte -"El caçador de papallones"- en què l'entomòleg i el lepidòpter simbolitzaven l'escriptor i la inspiració, respectivament. Amb el pas del temps, però, la metàfora de l'insecte ha patit una metamorfosi. Al meu poemari, les papallones són records que tornen per atacar-nos a traïció. La connotació, ara, és negativa. Com l'etimologia de la paraula "butterfly", segons la qual les papallones eren petites bruixes que robaven la llet i la mantega.
Contemplo amb horror com
(les papallones remunten
el vol i formen un eixam,
com un esbart d’estornells
a ranvespre)
(i la bonior esdevé eixordadora)
tot s’ensorra, escoltant
(el moviment de desenes de parells d’ales d’insecte)
(zum-zum)
(zum-zum)
(zum-zum)
els batecs del meu cor
a cent per hora.
[@more@]
