Parlar de la soledat de l'escriptor és una contradicció. Parleu de la soledat del corredor de fons, si voleu. O la de l'astronauta. O fins i tot la del trapezista. Però no parleu de la soledat de l'escriptor. L'escriptor mai no està sol. L'escriptor viu envoltat de veus i músiques i colors i textures. És per això que escriu.
[@more@]
Ja he llegit la ressenya que has fet d’en Cienfuegos. La trobo molt encertada. Gràcies per adreçar-m’hi! 🙂
No estoy del todo de acuerdo. Bien es cierto que el escritor se rodea de imágenes, ideas, recreaciones, frustaciones, descripciones y demás demases que conformaran su obra…pero…el camino no es fácil ¿no crees?. Es decir, quien tiene que poner orden es él, pro lo tanto no deja de estar solo y ser un incomprendido en su proceso de creación.
Por eso, voto por decir que está solo
perdido
intentando crear
y no siempre se encuentra la fuerza necesaria
M’agrada la reflexió i hi estic d’acord, Trapezista. És clar que no té perquè ser fàcil, Rubén, però el camí triat sempre exigeix esforços de resultat incert. Potser els del gremi d’escriure (just per això) creen eixa imatge que es projecta com a més important que la sensació semblant de qualsevol artesà. Una xicoteta vanitat, sospite. Salut.