Novament es repeteix la mateixa odiosa escena. Desitges ser franc amb elles des del començament –¿no és potser la sinceritat una de les qualitats que les dones més valoren en un home?– i et prenen per un vulgar delinqüent. O el que és pitjor, creuen que estàs malalt. Sí, sóc lladre, mai no ho negaré. Sempre ho confesso, al principi, tan bon punt entrem a l’apartament.
¿Cleptòman? No, no es tracta d’això, li contesto. Sóc lladre de llibres, anuncio.
–¿De llibres?
I immediatament desxifro la mirada que em dedica a continuació: la seva ment va a la deriva en un mar de dubtes i pensaments confusos. Per això, si vull esvair els temors que la paralitzen, si vull evitar el naufragi d’aquest encontre, haig d’escollir amb molta cura les paraules que han de completar les meves explicacions.
–¿I això no és cleptomania? –s’anticipa ella, impacient, després d’una breu pausa.
Els cleptòmans roben per robar, replico. Objectes inútils, inservibles, que arraconaran a casa seva i oblidaran al cap de pocs dies. Jo, en canvi, llegeixo tots els llibres que sostrec.
Fragment de No sóc un lladre qualsevol.
Diversos autors. La teràpia i altres contes. (La Busca edicions, 2002).
[@more@]
