Taller de Lectura Pública

Dilluns va tenir lloc, a la Sala Trono, el recital de cloenda del Taller de Lectura Pública de l'Escola de Lletres de Tarragona, durant el qual vam tenir l'oportunitat de posar en pràctica tot el que l'Oriol Grau ens hi havia ensenyat. 
 
 
 
Ana, Montse, Maria Rosa, Isabel, Eulàlia, Jordi, Conxita i Joan: encantat de conèixer-vos. Coia: un plaer tornar a sentir la teva veu. I Oriol: moltes gràcies per tot!
 
El nostres textos, evidentment, parlaven del Nadal. Aquí teniu el meu:

[@more@]

Avançava amb penes i treballs. La tempesta que havia esclatat a mitjanit l’havia agafat de sorpresa. I ara, sense raquetes ni esquís, carregat com un ruc, les cames se li enfonsaven en la neu a cada passa que feia. Per sort la casa era cada vegada més a prop. Ja podia distingir-ne la silueta, retallada en la llum tèrbola d’un dia que es resistia a despuntar.

Va ser aleshores que va sentir un soroll. Un crec procedent d’uns avets pròxims. I es va aturar. Va restar glaçat amb un peu a mig aire i va obrir les orelles. Però no va aconseguir esbrinar què l’havia alertat. Tret dels seus esbufecs, el silenci era absolut.

De manera que va posar-se en marxa de nou, atribuint aquell cruixit a alguna bestiola nocturna. Per oblidar-se’n, va pensar en l’Albert i la Marina. Va imaginar les seves carones. I es va repetir que no podia decebre’ls, que no podia decebre’ls per res del món. Per això, quan va tornar a sentir el mateix soroll una mica més endavant, no va vacil·lar. Va continuar caminant, apressant el pas, amb la mirada clavada en el fanal encès que hi havia al porxo de la casa

*** 

Els va reconèixer en un tres i no res, tan bon punt van sortir del bosc a la carrera.

Recordant les seves amenaces —aquells anònims que havia rebut darrerament—, de seguida va descartar la idea de desfer camí. La distància que el separava del trineu era massa gran. O sigui que va decidir que la seva única possibilitat de salvació era guanyar la casa abans que ells. Sabia, com sap tothom, que els Reis Mags no pugen més amunt del balcó. Si aconseguia enfilar-se per la façana fins a la teulada, estaria fora de perill. Sí, va pensar, segur que no tindrien pebrots per seguir-lo xemeneia avall.

Malgrat el cansament que arrossegava després de tota una nit de feina, Santa Claus va arrencar a córrer. Sense raquetes ni esquís, carregat com un ruc. Ensopegant cada dos per tres. I no obstant això, mai no va perdre la fe en la màgia del Nadal. Estava convençut que se’n sortiria. Estava convençut que l’Albert i la Marina no es quedarien sense joguines.

***

El van atrapar just quan estava a punt d’arribar-hi. Baltasar se li va tirar a sobre i tots dos van caure rodolant pels esglaons del porxo. Sense tardar, abans que Santa Claus pogués escapolir-se de la clau de lluita grecoromana que li feia el rei negre, els altres dos se li van seure al damunt i el van immobilitzar del tot.

—Vam advertir-te que no tornessis, malparit ­—va lladrar Melcior a continuació, aixecant-li el cap d’una estirada de cabells.

Mig asfixiat, Santa Claus va necessitar un parell de segons per a recobrar l’alè. Va empassar saliva. I tot seguit, amb la boca plena de neu i desesperació, va cridar

—Deixeu-me anar!

amb totes les seves forces. I és clar, veient que allò se’ls escapava de les mans, els Reis Mags van començar a posar-se neguitosos.

—Calla d’una vegada, desgraciat, que despertaràs tot déu —va dir Gaspar, desviant la mirada cap a la casa.

Però Santa Claus no va fer-ne cas. Va continuar bramant com un boig. Ara demanant auxili, amb l’esperança que algú el sentiria.

*** 

Melcior i Baltasar van aixecar-se tan bon punt Santa Claus va emmudir. Van fer un parell de passes i es van col·locar a banda i banda de Gaspar, el qual encara tenia el tió a la mà, subjectant-lo per una pota. Van estar-se així —palplantats davant del cos exànime— durant uns segons. Fins que Melcior va trencar el silenci i va dir:

—Afanyem-nos, que està sortint el sol.

Llavors tots tres van posar mans a l’obra. Mentre Baltasar arrossegava el cadàver cap a uns arbustos i Gaspar netejava el tió de sang i pèls per retornar-lo al porxo, Melcior va començar a arreplegar les capses escampades per la neu. La Barbie amazona i el seu cavall, l’Action Man submarinista, el trencaclosques de Peter Pan, el cotxe teledirigit. Una per una, les va anar ficant al sac. No importava que el paper de regal s’hagués estripat. Tant era que els llaços s’haguessin desfet. Tenien temps de sobres per a embolicar-les un altre cop de forma que no es notés la diferència, va pensar Melcior, imaginant les carones de l’Albert i la Marina.

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.