Sovint hi penso, en el meu funeral. I me l'imagino com un recital en què algú llegirà la selecció de textos que hauré recopilat per a l'ocasió. Textos meus i d'altri, com ara aquesta "Carta pòstuma":
[@more@]
de vegades em pregunto si algun dia vosaltres
també sentireu el mateix que sento jo ara
és a dir
la necessitat imperiosa
d’agafar llapis i paper
per gargotejar
de vegades em pregunto si algun dia vosaltres
també sentireu el mateix que sento jo ara
això és
la necessitat imperiosa
d’obrir l’aixeta de vés a saber quin dipòsit
per escriure una carta
tal com raja
gairebé sense parar esment a
la sintaxi
els signes de puntuació
i tots els altres entrebancs gramaticals
que no fan sinó dificultar el flux de les idees
no ho sé
el que sí sé del cert
no obstant això
és que tard o d’hora n’identificareu els símptomes
el tremolor de la memòria
la pruïja de la consciència
una granellada de malenconia pertot
d’aquesta malaltia hereditària
que es perpetua de generació en generació
sense excepcions
i aleshores
inevitablement
mirareu cap enrere
malgrat les estàtues de sal que flanquegen el camí
girareu el cap i ho veureu tot amb ulls de miop
llunyà
difuminat
inabastable
però això no serà cap impediment
per a distingir-hi els cadàvers
i ara
ens reconeixereu a l’instant
hi serem tots
allà
fent-vos senyals amb els braços
enarborant llençols blancs
encenent fogueres
cridant els vostres noms
reclamant la vostra atenció
sigui com sigui
per evitar que en desvieu la mirada
tot i les ganes de no pensar-hi
que sentireu a tota hora
així és que perdoneu-nos
sisplau
perdoneu-nos per haver romàs amagats
per haver fingit la nostra inexistència durant anys
per aparèixer a les vostres vides d’improvís
per entrar-hi sense trucar a la porta
per portar totes aquestes maletes velles
per desfer-les damunt dels vostres llits
per omplir-vos els armaris amb ceps
que us enxampen els dits cada cop
que els voleu obrir
per tot plegat
perdoneu-nos
sisplau
no és gens fàcil ser fantasma
algun dia ho comprendreu
i em donareu la raó
de la mateixa manera que comprendreu
que no se’n pot parlar
que n’he parlat massa
que hauria d’anar acabant
i callar per sempre més
perquè
sabeu què
aquesta carta no arribarà mai
al destinatari
ja que
aquesta carta no ha existit
ni existirà mai
simplement ha estat
una mala passada
de la imaginació
o un miratge
o un somni
o una il·lusió
tant és
quina importància té això
ara
quan el llenguatge és un mar sense onades
impenetrable
infinit
una planura líquida per la qual camino
en cercle
tot recordant el dia en què les paraules
tremoloses
se’m van desfer a les mans
com terrossos d’argila
i el silenci se’m va tirar al damunt
igual que la foscor
es tira al damunt de la tarda
o sigui que
adéu-siau
me’n vaig
us deixo en pau
a desgrat
de la meva voluntat
sense acceptar
que és inútil continuar
fingint
que puc comunicar-me
amb vosaltres.
