Així comença "Mossegar la poma", un conte sobre Salou escrit per encàrrec.
i aleshores obro els ulls i em fixo en la iaia i en les seves sabates de iaia, diminutes, com d’octogenària xinesa a qui van embenar els peus de petita per aturar-ne el creixement, amb només dues rengleres de forats per als cordills, tan ridícules que recorden les sabates d’una nina i em fan pensar que potser se les posa sense calçador ni necessitat de desfer-ne el nus, el que no entenc, però, és per què porta aquestes mitges de iaia amb la calor que fa avui, unes mitges gruixudes de color de carn que suposo que fa servir per ocultar els bonys i els blaus i les nafres que segurament li decoren les cames, llàstima que no sigui tan considerada a l’hora de combinar la roba, i és que a ningú no se li acudiria posar-se una faldilla fúcsia amb una brusa estampada amb plantes gegantines i colibrís libant el nèctar de flors multicolors i fins i tot un tigre de bengala amagat rere el fullatge, per la qual cosa dedueixo que no deu tenir cap fill que l’aconselli sobre el seu aspecte, cap fill que li digui posi’s això altre, mare, que li escau més, cap fill que li digui canviï de perruqueria, mare, que a la que va li prenen el pèl, i encara que li facin un bon preu —ja que totes les noies són aprenentes—, la deixen feta un esguerro, amb aquest pentinat que sembla un casc de futbol americà de tanta laca que hi posen, amb aquest tint de color òxid amb què la tenyeixen i que, a més, no li cobreix els cabells blancs completament, de manera que quan la tofa de la coroneta li queda tota aixafada després de fer una becaina al sofà, se li’n veuen totes les arrels, com ara mateix, però no m’hi fixo per casualitat o d’esma, sinó perquè veig de reüll que algú s’avança malgrat la barrera abaixada i els llums vermells que s’encenen i s’apaguen alternativament, i a l’instant m’adono que es tracta de la iaia amb sabates de iaia i mitges de iaia, que acaba de fer un pas endavant
[@more@]
