Matthew Tree

 

[@more@]

Una de les coses que més crida l’atenció, quan llegeixes Matthew Tree per primera vegada, és la incontinència verbal que pateixen els narradors de les seves històries, un recurs que l’escriptor mateix ha definit en més d’una ocasió com la veu que va buscar durant anys a Londres, mentre escrivia en la seva llengua materna, i que no va trobar fins que va passar-se al català a finals dels vuitanta, en adonar-se que calia desempallegar-se del “petit fill de puta crític” que li deia com havia de fer literatura —massa acadèmicament, a l’estil de molts novel·listes anglesos contemporanis—, en adonar-se que si no ho feia, mai no aconseguiria desenvolupar la seva feina amb prou llibertat, allò a què es referia Picasso quan va afirmar que havia necessitat tota una vida per aprendre a pintar com un nen, és a dir, que no s’ha de tenir por de trencar les regles a fi d’assolir un estil propi, justament el que fa Tree, que les trosseja sense miraments, les passa pel túrmix de la seva particular forma d’entendre la creació literària i en acabat les aboca sobre el full en blanc fent servir determinats procediments (ingerències dels personatges dins el discurs del narrador, combinacions de diferents punts de vista, omissions de certs signes de puntuació, onomatopeies aquí i allà), de manera que quan el llegeixes tens la sensació, per exemple, que ets en un vagó de tren escoltant el que diuen els passatgers dels seients del davant, o que algú t’està explicant els seus secrets més íntims, i per bé que aquesta estratègia narrativa sigui emprada per altres autors d’aquí i de fora, en el cas del londinenc pot arribar a extrems gairebé impossibles, de debò, només heu de llegir “Viatge a Romania”, un text de 1990 en què les paraules brollen com l’aigua d’una presa que es desborda, es precipiten pàgina avall, arrasen els obstacles que els surten al pas i recorren els meandres dels esdeveniments a tota pastilla mitjançant paràgrafs d’una sola frase, frases de 39, 50, 81 i 106 línies que imprimeixen al ritme narratiu una velocitat de vertigen que deixa el lector amb un pam de llengua fora.

Tan bon punt li vaig presentar la Gail, en el decurs de la Setmana del Llibre en Català de l'any 2002, Matthew Tree va deixar anar

—You’re English, aren't you?

(el mateix que Patricia Langdon-Davies, al seu torn, li pregunta a ell a la pàgina 177 de CAT

            —You’re English?

que és, curiosament, el que també vol saber un dels personatges de “Premsa anglesa”

            —Ets anglès, oi?

en apropar-se a Bill, el protagonista del conte, enmig d’una festa), posant en evidència que els anglesos, siguin on siguin, mai no esperen ensopegar amb un paisà, encara que no m’estendré sobre això, ara, Déu me’n guard, tan sols afegiré que hi ha una clara diferència entre aquestes casualitats: mentre que el personatge de ficció, en ple atac de homesickness, es mor per tenir la companyia d’un compatriota per poder recordar junts la pàtria llunyana, Tree i Langdon-Davies simplement exterioritzen la sorpresa que els causa conèixer algú a qui no esperaven conèixer; i és que Tree —al igual de Langdon-Davies, suposo— és el pol oposat d’aquest personatge anònim (el típic anglès arrogant que, residint a l’estranger, pensa que tot és millor al seu país), perquè Tree estima Catalunya amb les seves virtuts i els seus defectes (tal com va deixar palès a les pàgines de CAT, la qual cosa li va comportar unes quantes crítiques furibundes i més d’un insult per part d’alguns lectors) i, com Bill, se sent “com un peix a l’aigua amb els no-anglesos”, tan a gust entre nosaltres que no és gens estrany que parli i escrigui en català, de la mateixa manera que parlaria i escriuria en èuscar si visqués al País Basc, un fet força curiós si tenim en compte que, quan vivia a Londres, com la majoria dels anglesos, no pensava gaire en la diversitat lingüística i cultural del Regne Unit, fins que va enamorar-se d’una catalana, ho va deixar tot per ella, va anar a parar a un poble de la Catalunya central on ningú —ni la noia, ni els amics ni la família de la noia— no era castellanoparlant i llavors tot va canviar, el concepte que tenia del país al que acabava d’aterrar es va capgirar de dalt a baix, va descobrir un país que no tenia res a veure amb la visió que tenen molts anglesos d’Espanya, al revés, de cop i volta va trobar-se en un indret nou i fascinant que el va captivar, que el va captivar tant que s’hi va establir definitivament el 1984 a pesar d’haver trencat amb l’osonenca que li havia obert els ulls, així és que aquí viu i aquí treballa, aquí va conèixer la seva companya actual, aquí han nascut els seus fills, aquí pensa passar la resta dels seus dies, però això sí, sense oblidar els seus orígens ni la seva identitat, vaja, que si els dos Mark & Spencer de Barcelona no haguessin tancat, encara continuaria anant-hi per comprar els curris precuinats que tant li agradaven.

Segons la dedicatòria que Matthew Tree va estampar al meu exemplar de Privilegiat, la novel·la guanyadora del Premi Columna Nadal 2001 és “un llibre anglès i, per tant, un pèl fort”, una descripció tan acurada com desconcertant ja que un es pregunta: ¿com és possible que la nacionalitat de l’autor, l’ambientació geogràfica d’una obra literària o tots dos factors alhora puguin determinar les dosis de sexe i violència que hi apareixen? ¿és que si fos finlandesa, posem per cas, n’hi hauria d’haver menys? ¿o potser serien més suaus? així és que vaig posar-me a fer inventari dels llibres anglesos que havia llegit o dels quals havia sentit a parlar amb anterioritat, per esbrinar fins a quin punt Tree feia broma, i vet aquí que, recorda que recordaràs, de cop i volta, vaig adonar-me que acabava d’elaborar una classificació de la literatura que es produeix a la Gran Bretanya actualment, una classificació que, a gran trets —i que em perdonin els crítics literaris—, estaria formada per tres categories:

a)     la literatura “preciosista”, tal com l’anomena Matthew Tree per rebutjar-la des del punt de vista estilístic, representada per Ian McEwan o, en menor grau, Martin Amis

b)     la literatura amb un rerefons ètnic, feta per autors procedents de països de la Commonwealth, com ara Monica Ali, Zadie Smith o Hari Kunzru

c)      la literatura diguem-ne políticament incorrecta, que parla sense embuts de qualsevol tema

Tweet